Per una gestió de l’aigua “neta”, transparent i pública

Els darrers anys de greu crisi econòmica han accentuat les desigualtats entre la qualitat de vida de les persones a uns nivells èticament inacceptables. La qualitat dels serveis sanitaris, educatius, ambientals, etc. s’han vist greument degradats. Davant d’aquest panorama s’esperaria que la societat fes pinya i no estalviés esforços a l’hora d’assegurar aspectes vitals a la gent més dèbil com l’accés a l’aigua. No cal oblidar que les Nacions Unides van reconèixer l’any 2010 l’aigua i el seu sanejament com un dels Dret Humans. En canvi, hem sabut, per indignació de molts, que durant la crisi econòmica s’han incrementat els talls d’aigua a les famílies catalanes. Aquest fet ja diu “massa” de la qualitat ètica de la nostra societat, però si tenim en compte que el cost de l’aigua és una mínima part del valor del rebut al que han de fer front les famílies, es fa difícil trobar un qualificatiu. De fet s’utilitza l’amenaça del tall de l’aigua com un xantatge per tal de cobrar altres serveis municipals, impostos, … i l’accés a l’aigua és un dels Drets Humans.

 I tot això passa mentre en el món de la gestió de l’aigua, tant a nivell municipal, com de país o d’estat, es van succeint esdeveniments que vam des dels dubtes de corrupció; a irregularitat en les concessions, o en les pròrrogues d’aquestes; a privatitzacions que acaben en els tribunals; o, fins i tot, despeses en temes que res tenen a veure  amb l’aigua i que el rebut de l’aigua dels ciutadans les haurà de cobrir, etc. Repassem-ne algun dels casos. Al 2012 ens assabentem que l’empresa que gestiona el servei d’aigües a l’Àrea Metropolitana de Barcelona no tenia cap contracte de concessió, però en un temps rècord: banquers i polítics van auxiliar l’empresa en qüestió (AGBAR) creant-ne una de mixta. Trobar una solució per les famílies que no poden pagar el rebut de l’aigua “és molt difícil”, però legalitzar un cobrament que es va fer durant un munt d’anys a milions de persones es va poder fer en pocs dies. Aleshores ja es va dir que s’havia atorgat un negoci altament rentable (milions de clients captius) a dit, i que al segle XXI això feia, com a mínim, una mica de pudor … bé, fa poques setmana el TSJC ha anul·lat la concessió. L’empresa ACUAMED, que depèn del “Ministerio de Agricultura”, està essent investigada per corrupció, alhora que hi ha càrrecs de l’Agència Catalana de l’Aigua investigats per Antifrau. A Girona l’empresa que gestiona el servei d’aigua, AGISSA, finança l’ajuntament mentre aquest compra una col·lecció d’art  (diners que s’hauran de tornar, i fa de mal explicar que mentre hi ha talls d’aigua es comprin obres d’art amb els rebuts de l’aigua). A més, les auditories a l’empresa AGISSA han detectat algunes irregularitats. La ciutadania de Girona, Salt i Sarrià esperem conèixer quines i de quina magnitud són quan es facin públiques les conclusions de la comissió d’investigació d’AGISSA de l’ajuntament (fa mesos que s’esperen i com que les actes no van ser públiques existeix “certa” manca de transparència de tot plegat).

A tot aquest panorama tan tèrbol de la gestió de l’aigua cal afegir una singularitat catalana: la proporció de gestió pública (20%) té uns valors molt per sota del que passa arreu. Així, en el global d’Espanya la gestió pública assoleix un 50%, al total d’Europa és d’un 70%, als EUA és d’un 86% i en el món d’un 90%. En els darrers 15 anys la tendència a créixer de la remunicipalització del servei d’aigua s’ha observat en tot els continents i en tot tipus d’estats (si bé en els de rendes majors ha experimentat un major creixement). Grans ciutats com ara Jakarta, Kuala-Lumpur, Buenos Aires, La Paz, Johannesburg, Maputo, Rabat, Berlín o París, per citar alguns exemples, ja gestionen públicament l’aigua. Als EUA el creixement de la gestió pública es va produir ja fa anys (especialment entre 1880 i 1920). A casa nostra també hi ha un bon grapat de municipis que han començat aquest camí. Una gestió pública de l’aigua no garanteix una gestió ètica, per això des dels moviments que la promouen deixen clar que la remunicipalització no ha de buscar només un canvi en la titularitat, ha de suposar una oportunitat per proposar pràctiques que millorin el desenvolupament i la justícia social.

Dani Boix (Aigua és Vida)

balançaA4

Advertisements